Pío Baroja

Pío Baroja i Nessi (Sant Sebastià, 1872 - Madrid, 1956) va ser, juntament amb Miguel de Unamuno, Azorín i Ramiro de Maeztu, un dels principals representants de la de la generació del 98. Es va doctorar en medicina però va acabar abandonant aquesta professió en favor de la literatura, activitat en què va cultivar la novel·la i, en menor mesura, el teatre.

A la seva obra, on sovint plasma una actitud pessimista, va deixar-hi empremta del seu individualisme. El seu pensament polític, no exempt d'ambigüitats, va transitar per les simpaties per l'anarquisme de la seva joventut, l'oposició a la Segona República i la defensa d'una dictadura militar, no abandonant mai el seu anticlericalisme. Entre els seus títols destaca Vides ombrívoles, el seu primer títol publicat el 1900 i la trilogia La lluita per la vida, formada per La cerca, Mala herba i Aurora roja. Tot i això, la seva obra més important va ser Las memorias de un hombre de acción, novel·la cíclica que va escriure al llarg gairebé de la seva vida i que va acabar ja en la vellesa. Aquesta obra de vint-i-dos volums reconstrueix tota una època agitada d'Espanya, incloent-hi les guerres de la Independència i carlins els dies de Ferran VII i Isabel II.