Encara no hi ha cap producte a la teva cistella
Quan l’escriptora i escultora Núria G. Caldés va conèixer l’art Jomon, el primer que va pensar va ser: «Jo també soc de fang». I després: «Jo també vull ser un dogū», unes figures femenines característiques que protegeixen l’existència perquè flueixi sempre, que recorden que la mort no existeix i que tot és vida. Que preguen per la salut dels infants, per les collites abundants, per una bona caça o una pesca generosa, per l’absència de malalties.I va decidir emprendre un viatge que la va dur a Niimi, al Japó, per conèixer els secrets del Jomon, l’estil escultòric tradicional nipó entre l’any 14500 i el segle iv aC.El mestre Ifurai, continuador de l’art ancestral, li va evidenciar que tots els objectes, animals i persones són igual d’importants. En aquell racó de món, de natura exuberant, es va dedicar a aprendre com treballar el nendo, el fang, amb unes mans que, mentre s’omplien d’humilitat, deixaven de ser només les seves.
Esgotat ara
Has afegit la quantitat màxima disponible.
La vida, per sobre de tantes coses, acaba manant sempre. I és aquesta la idea que sobrevola en cada un dels cinc relats, autèntiques nouvelles, d'aquest llibre. Cinc contes que exploren quines són les capes de la realitat, en totes les direccions, per intentar saber què oculten. Una pèrdua que fa molt de mal, enmig d'una guerra, a causa d'una altra guerra que potser no és la mateixa i és més íntima. Persones que es busquen, es mouen i al final es troben, en un moviment que és sobretot vertical. Jardins i textos perduts que s'ofereixen a qui els vulgui treballar. Una dona que posa els seus pensaments al forn per veure si s'acaben convertint en alguna cosa que es pugui menjar i que al final... Un reconeixement personal que obre les portes del futur enmig del bosc. Cinc contes que exploren quines són les capes de la realitat, en totes les direccions, per intentar saber què oculten. La vida té lleis pròpies, i la bona literatura acaba abocant els seus protagonistes a buscar i remenar possibilitats que d'entrada ignoren. Núria G. Caldés modula a la seva manera aquesta idea, i segons escriu Àlex Broch al pròleg, «els contes són clares apostes per la vida. De les no tan petites tragèdies de la quotidianitat es fa una afirmació de vida segurament perquè es vol i es necessita creure en la vida». Els personatges es necessiten, s'exploren, i de vegades es troben.
Esgotat ara
Has afegit la quantitat màxima disponible.