Encara no hi ha cap producte a la teva cistella
La troballa accidental d’uns ossos en un descampat és el desencadenant argumental d’aquesta peça que oscil·la entre l’oratori i la tragedia, amb la qual l’autor va guanyar la primera edició del Premi 14 d’Abril de Teatre. L’obra es planteja les preguntes que són habituals en tota mena de conflictes bel·lics. Insisteix en la gratuitat i la manca de normes que acompanyen sempre aquests conflictes. Reflexiona sobre els motius pels quals la gent vol oblidar. I planteja la necessitat de la memoria. Els fets que s’hi descriuen no pertanyen a una guerra concreta. S’hi pot resseguir la petja de la guerra del 1936, pero l’autor ha defugit escriure una obra explícitament sobre aquesta guerra. Ans al contrari, els crims que s’hi denuncien són comuns a totes les guerres.Amb aquesta obra, l’autor va guanyar el premi 14 d’abril de teatre al 2008 i, una vegada editada, va obtenir el premi de la crítica Serra d’Or 2010. Estrenada al Teatre Fortuny, de Reus, el 12 de febrer de 2011.
Has afegit la quantitat màxima disponible.
Cada mes de juny, un cop acaba el curs escolar, el Carlets deixa el poble i se'n va al mas de la Gralla, on passa l'estiu amb els pares i l'àvia. Allà, sense companys de jocs, amb vuit-deu anys, tot es transforma en una aventura: els paratges solitaris, els boscos, el riu, la pedrera abandonada... És allà on anirà descobrint el món: amb les velles històries locals, amb els secrets que haurà d'amagar, amb l'ombra omnipresent de la passada guerra, amb la força destructora dels elements naturals, amb l'aparició de la Cinta, una noia magnètica que li farà conèixer la llibertat, l'horror i la vida. Misteriosos, solitaris, poblats de personatges fantasmals com el Capità o la bruixa Verdanca, per al protagonista els boscos constitueixen els seus dominis, un territori on pot fabular i viure altres vides. Fins que esclatarà la tragèdia, impossible de preveure, impossible d'extirpar de la seva vida futura.
Esgotat ara
Has afegit la quantitat màxima disponible.
El títol remet inequívocament al conegut episodi del Sermó de la Muntanya i Joan Cavallé sembla trobar-hi el punt des d'on observar les vivències dels seus personatges: gent de tota condició que busquen el seu lloc al món -o dit d'altrament, el camí que fan per tastar la felicitat. Perquè en tots els relats del llibre els personatges dubten entre conformar- se amb la seva sort (i provar de ser feliços assumint-la) o lluitar per canviar-la. Aparicions, amors truncats, converses amb difunts, confessions pertorbadores, amenaces o vocacions insòlites que acaben convertint-se en llegenda..., _Les benaurances_ sorprendran el lector per la varietat de personatges que porten una vida normal: «Bastant normal, caldria matisar», diu un d'ells. I per a cada un Cavallé sap modular-ne la parla: sempre natural i precisa, profundament genuïna i popular, també local si convé. Pocs llibres l'igualaran en la riquesa lingüística i expressiva, en la minuciositat psicològica, en l'articulació de les emocions, en el domini narratiu. Sobre _Els arbres no es podien moure_: «Ras i curt: aquest és el millor llibre en català que he llegit en els últims mesos. Un autèntic goig de llengua i estil, una petita joia, també, pel que fa a la saviesa compositiva.» - Jordi Llavina «Un narrador hàbil que té un ple domini narratiu dels personatges.» - Albert Ventura
Esgotat ara
Has afegit la quantitat màxima disponible.
Una colla de personatges singulars viuen la seva vida en una ciutat que s'insinua, però que mai no es mostra del tot. Centenars d'individus, perfectament identificats els uns (Leònides, el Nesto de Vinaròs, la Cucales, el Quico Llarg...), absolutament anònims els altres (el menjador de pipes, la bevedora de taronjada, la dona del davantal verd...), transiten per carrers i places arrossegant les seves preocupacions i manies. Alguns d'aquests personatges opten per tancar-se a casa de seguida que poden per edificar, entre els murs familiars, un món fet a mida. Altres concentren la vida en un bar. Alguns s'alien amb altres, pugen a les respectives esquenes i munten una arquitectura humana. D'arquitectures humanes tracten aquests relats. D'amors no correspostos, esperes eternes, records que s'esvaeixen i presents fugissers. Tot s'aguanta, però, amb la fragilitat de les coses efímeres. Amb el temor que un buf d'aire, l'emissió d'una paraula, les faci trontollar.
Esgotat ara
Has afegit la quantitat màxima disponible.