Encara no hi ha cap producte a la teva cistella
.png?sw=770 "Emporta’t la primera pilota oficial del Barça Femení")
.png?sw=770 "Emporta’t la primera pilota oficial del Barça Femení")
Gabriel García Márquez, (Aracataca, 6 de març del 1927 - Ciutat de Mèxic, 17 d'abril del 2014) va ser un escriptor colombià, especialitzat en novel·les, contes, guions i articles periodístics. Era conegut familiarment com a Gabito (hipocorístic guajiro de Gabriel), des que el seu company del diari de Bogotà El Espectador, José Salgar, va començar a anomenar-lo Gabo.
És considerat un dels autors més significatius del segle XX. Va obtenir el Premi Nobel de Literatura el 1982, segons la laudatòria de l'Acadèmia Sueca «per les seves novel·les i històries curtes, en què la fantasia i la realitat es combinen en un tranquil món d'imaginació rica, reflectint la vida i els conflictes d'un continent». La seva novel·la més reconeguda internacionalment és «Cent anys de solitud», publicada el 1967.
Entre les seves novel·les més importants hi figuren Cien años de soledad, El coronel no tiene quien le escriba, Relato de un náufrago, Crónica de una muerte anunciada, La mala hora, El general en su laberinto, el libro de relatos Doce cuentos peregrinos, El amor en los tiempos del cólera i Diatriba de amor contra un hombre sentado. L'any 2002 va publicar la primera part de la seva autobiografia, Vivir para contarla, el 2004 va tornar a la ficció amb Memorias de mis putas tristes, y el 2012 els seus contes van ser recopilats a Todos los cuentos.
És considerat un dels autors més significatius del segle XX. Va obtenir el Premi Nobel de Literatura el 1982, segons la laudatòria de l'Acadèmia Sueca «per les seves novel·les i històries curtes, en què la fantasia i la realitat es combinen en un tranquil món d'imaginació rica, reflectint la vida i els conflictes d'un continent». La seva novel·la més reconeguda internacionalment és «Cent anys de solitud», publicada el 1967.
Entre les seves novel·les més importants hi figuren Cien años de soledad, El coronel no tiene quien le escriba, Relato de un náufrago, Crónica de una muerte anunciada, La mala hora, El general en su laberinto, el libro de relatos Doce cuentos peregrinos, El amor en los tiempos del cólera i Diatriba de amor contra un hombre sentado. L'any 2002 va publicar la primera part de la seva autobiografia, Vivir para contarla, el 2004 va tornar a la ficció amb Memorias de mis putas tristes, y el 2012 els seus contes van ser recopilats a Todos los cuentos.
