Bon cop de falç
Les escoles de monges i els crostons de pa de la postguerra, la bufandeta de pell i la paperina de les galetes, els records de Sant Feliu i de Molins de Rei iels primers papers a Madrid, les amenaces, la censurai la prohibició del règim, els plors de la mare i l’empresonament del pare... Petites imatges, espurnes iflamarades d’emoció, que perfilen, amb el pas dels anys, els orígens d’un sentiment i la consciència de pertinença a una comunitat amenaçada, amb llengua i tradicions pròpies, i unes pulsions artístiques impossibles de deturar, en uns anys obscurs, en els quals una dona catalana amb vocació independent i creativa havia de demostrar molt coratge per tirar endavant. «Assegut en una barana de ferro, hi havia un home prim,ennegrit pel sol i amb barba d’uns quants dies. Me’lvaig quedar mirant amb una mica de desconfiança. L’home em va dir: “No em fas cap petó?”. Aquella veu, jola coneixia, i aquella cara també. Vaig tenir un pressentiment, que vaig refusar de seguida.“ Montserrat,no em vols fer un petó?” Jo seguia mirant-lo sense acabar de creure-m’ho. “Ets el papa?” “Sí, sóc el papa”, va contestar.»
Has añadido la cantidad máxima disponible.